LA HISTORIA: PEÇA
CLAU PER L’EDUCACIÓ
(Publicado en
Setmanari Empordà 22 de mayo 2012)
En els últims anys,
la historia ha experimentat una davallada en els plans d'estudi diluint-se en
les anomenades Ciències Socials o en el coneixement del medi. Els motius són variats.
Un d’ells es que s'han traslladat a l'escola les insatisfaccions i els
problemes que la societat no sap solucionar. L'escola es el receptacle de tots
els dilemes i problemes. La ingenuïtat pedagògica de pensar que tractar aquests
temes en els diversos nivells escolars els estigmatitza i els neutralitza per
al futur, ha fet que el que és fruit de la imprecisió i del no consens en les
ciències socials s’utilitzi com a nuclis d'aprenentatge curricular. Es
considera que tractar els problemes en aquestes edats és més motivador, tot al
contrari del que ens demostra la investigació didàctica.
La Història té un
alt poder formatiu, i encara que no ensenya quines són les causes dels
problemes actuals, si mostra el funcionament de la societat en el passat. És doncs
un immillorable laboratori d'anàlisi social. A principis del segle XXI, la
història és ja una disciplina multidimensional que tendeix a convertir-se en
ciència de la complexitat humana. Aquesta es una de les seves millors
possibilitats formatives.
Per tot això, cal
defensar que sigui una matèria que ocupi un lloc important en el currículum
educatiu, des de l'inici de l'educació primària fins a la universitat. La visió que es necessari traslladar als
escolars es que la Història no sigui una veritat acabada o una sèrie de dades
que s’han d'aprendre de memòria. És imprescindible que s'ensenyi incorporant
tota la seva coherència metodològica interna, de tal manera que ofereixin les
claus per acostar-se a la seva estructura com a coneixement científic del
passat.
Tan sols es
possible aquesta orientació si la Història, es considerada a nivell escolar com
a disciplina científica. Cal demostrar als alumnes que les ciències socials, i
la historia en particular, estan sotmeses al sentit crític i a la racionalitat,
a l’igual que qualsevol altra ciència. Com deia Pierre Vilar ens ajuda a pensar
millor, a pensar històricament. En
aquest sentit constitueix un mitjà vàlid per aprendre a realitzar anàlisis
socials que integren moltes de les dimensions epistemològiques procedents d’altres
ciències socials, fet que permet alhora, estructurar-les amb rigor.
Però cal recordar
que no és possible arribar a desenvolupar tot el poder educatiu i instructiu de
la Història sense una clara potenciació de la innovació i la investigació en
nous mètodes didàctics, camí imprescindible per acostar-la als estudiants de
totes les edats.
En un temps en que
el coneixement es dilueix davant la falsa contradicció: instrucció-educació, la
història és cada vegada més necessària per a formar persones amb criteri i amb
una visió fonamentada; formació molt necessària per a viure en un món desbocat
i ple d'incerteses.
Joaquim Prats.
Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la
Universitat de Barcelona
